Ahir, sopant amb un
amic, em confessava que prefereix comprar els llibres a llogar-los. Que sí, que això de la
biblioteca (de fet, veníem de llogar llibres) està molt bé, que et permet
d’accedir als llibres que la butxaca “censura” i conéixer-ne d’altres, però que
no, que no és igual que posseir-ne un. L’amic m’explicava que quan compres un llibre, tot i que evidentment
tinga autor, és teu –teu en certa mesura, és clar– ja que l’has pagat, i que
això, afegit a l’entranyable fet de llegir-lo, crea un vincle especial entre ell
i tu. Com els carnets: “personal i intransferible”, vaja. Avui hi he estat
pensant. I pense que té tota la raó. De fet, allò que més em va captivar va ser
la manera com ho explicava. “És que no és el mateix, perquè quan el llibre és
meu i m’agrada…no sé, el toques i saps que és una cosa teua, no sé, nen, és
diferent, és diferent..” En sentir això jo li vaig dir: “nano, d’això se’n fiu
bibliofília”
crepúsculo, de Julio Cortázar. La persona en qüestió em digué: “oh, és un
llibre maquíssim, tota una experiència. No cal que el busquis; tranquil, que
algun dia ja donaràs amb ell”. Però han passat un parell d’anys i el llibre no
apareix enlloc, de manera que si la muntanya no va a Mahoma… Doncs bé, ahir
el vaig llogar (el preu em prohibia comprar-lo), i avui l’he començat i, és
clar: m’agrada. La noia del Maresme, com gairebé sempre, tenia tota la raó: és
un llibre entranyable; un llibre completament especial. I m’adone que, per
moltes edicions que es facen d’un mateix llibre, aquest passa a ser
completament diferent segons en quines mans caiga. Hi haurà qui no en farà cas
i el condemnarà a l’ostracisme resignat de la prestatgeria, mentre que hi haurà
qui obrirà la finestra i hi ficarà el cap per no voler sortir-ne.
Per
això pense que el llibre que ens captiva, per bé que siga el mateix quant a autor i contingut, és, segons qui el llegeix, un llibre diferent, una porta
diferent, perquè tots som diferents, perquè tu no ets ni seràs mai igual que
jo, ni sentiràs ni veuràs el món com el
sent jo des d’aquesta perspectiva del pronom personal. El llibre que ens
captiva és un amant amb el qual sempre ens ve de gust fer l’amor, o que el nos haga…, i hi deixem la
nostra empremta, les nostres marques, les arrugues del pas del temps, una sèrie
de pistes, si voleu, necessàries i a les quals tornar sempre que ens vinga de gust.
Igual com els discos, els quadres, etc. El llibre de la noia del Maresme és,
doncs, completament diferent del que jo tinc ara damunt la taula, completament
diferent de tots els que s’han editat fins ara, perquè s’ha anat envellint -i embellint, per què no- amb ella. I em faig càrrec que, a mesura
que m’hi endinse, per més que m’agrade, d’ací a quinze dies l’hauré de tornar,
i ja no serà el meu llibre: no serà de ningú, perquè aquest llibre no pertany a ningú.
Em veig obligat, doncs, a comprar-me
el meu. Ja us contaré què tal.
[@more@]
Estava passejant per catapings i he entrat al teu blog, ja l’aniré llegint
Pels mateixos motius que tu, també he llogat molts llibres (money!). He d’agrair a algun bibliotecari la seva comprensió amb els llibres més extensos.
M’estim molt els meus llibres, i per a mi és molt especial deixar-los o regalar-los (vull dir regalar-ne un que ja té les meves “marques”)…
No he llegit el llibre de què parles; en tornaràs a parlar quan l’acabis?
Gràcies tristany.
Sí, Pente, si vols en parlaré. La veritat és que paga la pena.
Sí; qui sap on s’amaga un dels llibres que ens agradarà
Això, això, noia, roba-li’l. Però no dubtes que se’l tornarà a comprar. T’ho assegure